Adjunto l'anotació de Miquel Estruch al seu bloc sobre la discussió del futur de l'Illa Fradera.
Davant l’evidència de l’esvoranc obert i ara ja impúdicament exposat a les nostres mirades, sempre àvides de safareig, no podem evitar que se’ns dispari la líbido urbanística i llencem a l’aire les nostres fantasies més oníriques.
Està bé això. Confesso que m’agrada i em diverteix. M’agrada que la gent expressi somnis i desitjos, i que opini sobre com li agradaria que fos o sobre com s’hauria de fer això o allò. És bo donar esplai a l’esperit amb la plàstica llibertat del vol dels coloms. No tot és fum ni es malbarata el temps quan invertim il·lusions per bastir castells en l’aire. M’ha emocionat la càndida reflexió d’en Ferran Falcó quan compara la nostra tant estimada com bescantada Badalona amb la ciutat de Saint Louis i ens proposa un pont cap al cel allà on els nostres avantpassats hi havien plantat la creu de terme. Difícil de superar.
Comparteixo moltes coses amb en Ferran, sobretot el seu innegable badalonisme, però em fa molta gràcia veure com, de vegades, s’enfila com un globus de festa major. Ooohhhhh!!!!
També comparteixo un bon paquet ideològic amb en Jordi Albaladejo que fa propostes més assenyades i realistes, tot i que se li escapen una mica els números. Com a tothom, suposo.
A veure si ens situem una mica. Amb el canvi d’edificabilitat de planta més quatre a planta més sis (bé, si ho voleu, planta més cinc més un àtic. D’aquells que ja no se’n fan perquè llavors no sabem o fotre les màquines, els aparells i plaques solars que tots els edificis moderns han de dur), es guanyen aproximadament uns 10.000 metres, tirant llarg, de sostre (comercial, és clar, que és el que s’incrementa). Aquest increment tributa una cessió d’un 10% o bé en terreny equivalent o bé amb pistrincs comptants i sonants.
És a dir, que estem parlant d’uns 1.000 metres de sostre comercial cedit o del seu valor a preu de mercat. Posem per cas a 4.000 €/metre? Això ens dóna una xifra de quatre milions d’euros, més o manco. No està malament, però voleu dir que amb això pagarem una plaça, un equipament per a la ciutat i un pont al cel? Però encara hi ha més...Aquests diners entrarien en el supòsit que s’executessin totes les unitats d’actuació previstes (vint-i-tantes!), que és molt suposar, i encara més, en funció del ritme en el que s’anessin executant. Cal tenir present que no s’han previst expropiacions en aquestes parcel·les i que s’ha deixat tot a la iniciativa privada. Ergo, qui vulgui i pugui ho farà i qui no, no. Ens podríem trobar com en tantes altres actuacions similars, en les que al cap de cinquanta anys encara està tot per acabar. Pensem en les alineacions del carrer Francesc Layret, per posar un exemple. I si ho volem complicar una mica més i a aquestes iniciatives privades els posem la condició d’incrementar el tant per cent d’habitatge social (que vol dir menys rendible des d’un punt de vista d’explotació econòmica) per damunt d’allò que ja marca la llei, doncs... que els números no s’aguanten, ni els ponts al cel. Què vull dir amb això? Simplement que podem fer totes les propostes que la nostra fecunda imaginació desitgi, però que si no fem anar una mica l’àbac podem caure una vegada més (ad infinitum!) en la frustració de les pròpies misèries.
No vull ser un aixafa guitarres, ans al contrari. Jo també tinc fogots imaginatius i m’agrada pensar en una ciutat molt millor que la que tenim. Fins i tot diria que m’excita. Però tot i així, em sembla que a aquestes altures, si no li posem una mica de corriola o adobem els projectes amb guarniments afrodisíacs, no serem capaços d’aixecar tot allò pel què la imaginació es deleix. És a dir, que haurem d’anar a buscar calés fent cantonades a la plaça de Sant Jaume o allà on es remenin més cireres. Sempre amb les precaucions degudes, és clar.
Estaria força d’acord amb alguna proposta que he llegit a http://ideesperbadalona.blogspot.com/ No cal que ens al·lucinem amb equipaments estratosfèrics ni en la construcció del laberint de les fades. Cal que fem una bona plaça. Una plaça digna, útil i possible. Que tingui funcionalitat i aporti a la seva centralitat els valors afegits de les velles àgores gregues. Hi cal, és clar que sí, una certa monumentalitat de la que Badalona n’està tan mancada. Hi calen espais de comunicació i d’informació. Punts de trobada i relació en un ambient agradós i amable, plenament ciutadà, cívic. Un lloc de referència que harmonitzi l’àmbit urbanístic amb l’àmbit humà. M’imagino una plaça ampla i generosa, envoltada de comerços i terrasses, que doni joc a les relacions humanes. Que cedeixi el nom per servar el record d’aquell bon home badaloní que va ser assassinat per haver comès l’únic crim d’ésser el nostre ciutadà alcalde. Una plaça que reservi un lloc per a bastir-hi el nostre homenatge a les víctimes badalonines de la violència i la intolerància. Una plaça plena de vida que sàpiga ser conversa i repòs o festa i brogit quan convingui. Quan val això? No ho sé ben bé, però estic segur que valdria moltíssim més que no pas ens costaria. És cosa de fer números, però em sembla que sortirien.
Jo, de debò, potser m’estimaria més poder gaudir d’una plaça de primeríssima categoria abans que una mitja plaça amb un equipament de segona divisió. Ei! No sé....
De vegades és millor tocar de peus a terra que no pas somniar en viatges en globus, ni que sigui per aixecar-nos la moral malmesa o simplement per llençar, des dels núvols, paperetes de vot al populatxo. Ui! Se m’ha escapat, perdoneu.
